La plaça del diamant

"I amunt, jo amunt, amunt, Colometa, vola, Colometa...Amb la cara com una taca blanca damunt del negre del dol...amunt, Colometa, que darrera teu hi ha tota la pena del món, desfes-te de la pena del món, Colometa. Corre, de pressa. Corre més de pressa que les boletes de sang no et parin el caminar, que no t' atrapin, vola amunt, escales amunt, cap al teu terrat, cap al teu colomar...vola, Colometa. Vola, vola, amb els teus ulls rodonets i el bec amb els foradets per nas al capdamunt...i corria cap a casa meva i tothom era mort. Eren morts els que havien mort i els que havien quedat vius, que també era com si fossin morts, que vivien amb els polsos que em foradaven els costats del front i vaig obrir la porta, que no trobava el pany per ficar-hi la clau, i vaig tancar la porta i m' hi vaig clavar d' esquena, respirant com si m' ofegués, i vaig veure en Mateu que em donava la mà i deia que no hi havia més remei..."

Un petit fragment del llibre "La plaça del diamant" de Mercè Rodoreda. Un llibre, que utilitzan poques paraules, el definiria com genial. Història d' amor, de desgràcies, de sentiments, d alguna que altra alegria, fluixes, com devien ser les alegries en el temps de la guerra i la postguerra. Em falta acabar-lo però no crec que en 40 pàgines pugui decepcionar-me pensant en com m' ha emocionat en les 190 que porto.

Possible viatge a Frankfurt al setembre.