Dijous

De bon matí, ja he començat a pensar amb tu, ets tant empipador com un enconstipat, que primer et tapa el nas per després assecar-te la gola.

Netejava les plaques de la màquina de rostir pollastres, amb aquella olor a grassa que es queda dintre el nas i que al respirar més tard encara la notes incrustada, per no parlar de les mans que et queden totes enganxifoses, te les has de rentar amb aigua ben calenta i sabó per a que marxi totalment aquella substància llefiscosa. Però no m' importava, anava netejant poc a poc. Dreta, esquerra, suca el drap a l' aigua calenta amb lleixiu, tira-hi una mica de desengrassant i torna-hi, dreta, esquerra...i com sempre, estava embadalida,suposo que amb aquella cara tirant a idiota que em diuen que se' m queda quan penso amb tu, i aquest matí estava pensant que he de fer amb tu.

Podria dir-te el que sento, podria fer-ho, i la reacció de dir-t'ho serien dues possibles coses: que fos la persona més feliç del món per tota la vida, o, fer-me una persona molt desgraciada durant un temps. Sembla que dient aixó la cosa ja està clara, però hi han petits factors que podrien alterar aquestes simples conseqüències. Primer que tot si t'ho digues i el sentiment no fos correspos, la nostra amistat possiblement es trencaria amb mil troçets com ho fa un vidre templat, no tallen però trobaré boçins sota del sofà o de la nevera, la resta de la meva vida. Per altra banda està el factor de l' arrepentiment, si no t' ho dic i finalment marxes, tota la vida m' odiaré per no haver reunit suficient valor per demostrar-te els meus sentiments. Podria intentar continuar igual que fins ara, però crec que si les coses no canviessin m' acabaria tornant boja, com una cabreta montesca.

O podria intentar oblidar-te, perquè vist el panorama, sembla que sigui el millor que puc fer. Tot i que sóc d' aquelles persones que creu que s' ha de lluitar fins el darrer suspir, sembla que jo vaig expirar l' últim fa molt de temps. És l' opció més trista, és el final d' aquelles pel·lícules que et fan plorar sense poder (ni voler) evitar-ho, com ara Moulin Rouge, o la Vida es Bella. Però és l'únic que em salvaria del kamikaze, al que em llançaria de cap si demostres els meus sentiments cap a tu...

He acabat el dia de treball a les quatre de la tarda, cansada d' embarrar 190 pollastres, cansada de sentir com a cada un els hi cruixeix la columna vertebral quan els atravesses amb aquella barra metàlica l' interior farcit d' ingredients aromàtics, cansada de netejar totes les restes del suquet que han supurat mentre els empalava i cansada de que el nèbot dels amos em tracti com una idiota analfabeta, quan hi ha una persona en aquella tenda que no supera l' intel·ligència dels pollastres rostits, i tot i que ell m' ho vulgui fer creure, no sóc jo (i només estem jo i ell sols).