Exàmens

I tornem a la rutina, després d'unes petites"vacances", arrivat aquest punt ja sabeu que vacances de l' universitat significa per mi, treballar a la tenda de pollastres a l' ast. I realment no sabria dir que es pitjor si tenir "vacances" o no.

Doncs bé, ara ja hem començat l' etapa d' exàmens i d' entregues de projectes, però per extrany que sembli, no estic gens agobiada ja que amb aprovar història de l' art i l' arquitectura, n'estic més que contenta. Que voleu, en sóc així de conformista.

Bé, més que conformista podriem dir-ho com que m' agrada disfrutar la vida, m' agrada estudiar i per això no m' ho prenc a la lleugera, però també m' agrada fer altres coses que en aquesta etapa d' esforç mental que s' agraeixen, anar a donar tomets, anar a fer unes copes amb els amics i riure, anar a buscar redbulls a les 12h de la nit a l' opencor...coses divertides, vaja.

I així, estic aquí escrivint una curteta entrada al blogger, per demostrar-vos que encara sóc viva, i que malaherba no mort mai.

Dimecres

I avui és un d' aquells altres dies, tan i tan encantadors, d' aquells dies en els que has dormit tan profundament bé, que res pot alterar aquest estat d' ànim tan i tan perfecte. D' aquells dies en els que la gent que et veu tan contenta, somrient tontament mentres passeges pel carrer, et maleeix interiorment amb frases com "aquesta paia és tonta" tal i com faig jo en aquells altres dies, tan i tan desastrosos, i en els que res et surt del dret.

La meva alegria no ve de res en particular, simplement aquesta nit he somiat. La terrible calor que sembla que hagi donat un petit descans aquesta nit passada, m' ha deixat disfrutar d' un somni d' aquells que tant m'agraden, amb aventures i nois de pel·lícula, no per l' atractiu, sino pels sentiments que et demostren. Res, m' ha pogut deprimir, ni el fet d' haver tingut que netejar i alinyar 400 pollastres, res! I encara ara mentres escric aquesta curta entrada, somric, pensant en la nit passada, i esperant poder somiar també aquesta nit, i preguntant-me que és el que avui em depara el meu tou i espumos coixí.

M' he comprat el còmic de "Pesadilla antes de Navidad", per agafar idees pels decorats que vull utilitzar per al meu còmic. També estic fent algun dissenyet amb photoshop. Si el resultat és agradable a la vista, l' intentaré penjar aquí.

Escolto la banda sonora de "rèquiem per un somni", deprimida per que falten tan sols 17 dies per tornar a començar la tortura d' estudiar arquitectura...i falten 20 dies per anar de vacances. Si, al meu món, el món de fantasioses fantasies, començo les vacances després de tornar a estudiar, 15 dies de descans físic i de curs accelerat de francés.

Dilluns

I avui dia de neteja general, alló de fer dissabte, però dos dies atrassat. Hem netejat tota aquella botigueta que sembla una màquina de generar alló, que col·loquialment anomenariem "merda". Surt pels racons més inòspits, i per molt que la treguis, sembla que una nova generació es filtri a travès pels porus d'aquelles rajoles tan grises. I bé després de traure-li brillantor a totes les màquines i mobiliari de la tenda, ens ha donat una mica de temps per descansar fins que no ha vingut la gentada de gent incomprensible que els dilluns ve a comprar pollastres a l' ast. Fins les tres de la tarda, que hem plegat i netejat els estris de tallar pollastres i fregat el terra amb un temps gairebé rècord guinnes.

I aquesta nit potser anem a la festa de l' espuma de pacha...bé canviarem una mica l' estil de les nostres surtides nocturnes pels móns de la disbauxa...ja veurem quins seran els resultats d'aquesta inusual farranda.

Dijous

De bon matí, ja he començat a pensar amb tu, ets tant empipador com un enconstipat, que primer et tapa el nas per després assecar-te la gola.

Netejava les plaques de la màquina de rostir pollastres, amb aquella olor a grassa que es queda dintre el nas i que al respirar més tard encara la notes incrustada, per no parlar de les mans que et queden totes enganxifoses, te les has de rentar amb aigua ben calenta i sabó per a que marxi totalment aquella substància llefiscosa. Però no m' importava, anava netejant poc a poc. Dreta, esquerra, suca el drap a l' aigua calenta amb lleixiu, tira-hi una mica de desengrassant i torna-hi, dreta, esquerra...i com sempre, estava embadalida,suposo que amb aquella cara tirant a idiota que em diuen que se' m queda quan penso amb tu, i aquest matí estava pensant que he de fer amb tu.

Podria dir-te el que sento, podria fer-ho, i la reacció de dir-t'ho serien dues possibles coses: que fos la persona més feliç del món per tota la vida, o, fer-me una persona molt desgraciada durant un temps. Sembla que dient aixó la cosa ja està clara, però hi han petits factors que podrien alterar aquestes simples conseqüències. Primer que tot si t'ho digues i el sentiment no fos correspos, la nostra amistat possiblement es trencaria amb mil troçets com ho fa un vidre templat, no tallen però trobaré boçins sota del sofà o de la nevera, la resta de la meva vida. Per altra banda està el factor de l' arrepentiment, si no t' ho dic i finalment marxes, tota la vida m' odiaré per no haver reunit suficient valor per demostrar-te els meus sentiments. Podria intentar continuar igual que fins ara, però crec que si les coses no canviessin m' acabaria tornant boja, com una cabreta montesca.

O podria intentar oblidar-te, perquè vist el panorama, sembla que sigui el millor que puc fer. Tot i que sóc d' aquelles persones que creu que s' ha de lluitar fins el darrer suspir, sembla que jo vaig expirar l' últim fa molt de temps. És l' opció més trista, és el final d' aquelles pel·lícules que et fan plorar sense poder (ni voler) evitar-ho, com ara Moulin Rouge, o la Vida es Bella. Però és l'únic que em salvaria del kamikaze, al que em llançaria de cap si demostres els meus sentiments cap a tu...

He acabat el dia de treball a les quatre de la tarda, cansada d' embarrar 190 pollastres, cansada de sentir com a cada un els hi cruixeix la columna vertebral quan els atravesses amb aquella barra metàlica l' interior farcit d' ingredients aromàtics, cansada de netejar totes les restes del suquet que han supurat mentre els empalava i cansada de que el nèbot dels amos em tracti com una idiota analfabeta, quan hi ha una persona en aquella tenda que no supera l' intel·ligència dels pollastres rostits, i tot i que ell m' ho vulgui fer creure, no sóc jo (i només estem jo i ell sols).

La plaça del diamant

"I amunt, jo amunt, amunt, Colometa, vola, Colometa...Amb la cara com una taca blanca damunt del negre del dol...amunt, Colometa, que darrera teu hi ha tota la pena del món, desfes-te de la pena del món, Colometa. Corre, de pressa. Corre més de pressa que les boletes de sang no et parin el caminar, que no t' atrapin, vola amunt, escales amunt, cap al teu terrat, cap al teu colomar...vola, Colometa. Vola, vola, amb els teus ulls rodonets i el bec amb els foradets per nas al capdamunt...i corria cap a casa meva i tothom era mort. Eren morts els que havien mort i els que havien quedat vius, que també era com si fossin morts, que vivien amb els polsos que em foradaven els costats del front i vaig obrir la porta, que no trobava el pany per ficar-hi la clau, i vaig tancar la porta i m' hi vaig clavar d' esquena, respirant com si m' ofegués, i vaig veure en Mateu que em donava la mà i deia que no hi havia més remei..."

Un petit fragment del llibre "La plaça del diamant" de Mercè Rodoreda. Un llibre, que utilitzan poques paraules, el definiria com genial. Història d' amor, de desgràcies, de sentiments, d alguna que altra alegria, fluixes, com devien ser les alegries en el temps de la guerra i la postguerra. Em falta acabar-lo però no crec que en 40 pàgines pugui decepcionar-me pensant en com m' ha emocionat en les 190 que porto.

Possible viatge a Frankfurt al setembre.

SMS

Aquella nit havia somiat amb tu, no recordo ben bé que passava però m' havia despertat alegre. L' endemà, mentres netejava pollastres en aquella petita sala plena d' aparells que no paren d' irradiar calor per totes les seves parets, amb aquell solitari ventilador que l' únic que fa és marejar l' aire calent que flota en aquella estància de rajoles blanques, terra gris, i mobles d' acer inoxidable, intentava consolar-me pensant que cada un d' aquells pollastres als que els hi treia plomes, grasses i pells, i que els hi posava espècies, llimona,farigola i llorer, eren part de la matrícula de la universitat, o potser de la de l' autoescola, o potser una part del meu nou portàtil, o de la càmara cannon...quan va sonar l' infantil i melancòlica melodia del "pingu" que tinc per als missatges del mòbil. Vaig voler acabar de netejar els pocs pollastres que em quedaven abans d' anar a mirar qui era, i en aquell curt intèrval entre sentir la cançoneta i anar a mirar el mòbil la meva imaginació va marxar d' aquella asfixiant sala i va començar a sobrevolar pels mons de fantasioses fantasies a la que està acostumada a viatjar. Potser erets tu, que ja t' havies cansat de fer-me patir i havies decidit deixar-ho tot per mi, per estimar-me fins la fi dels temps, i finalment m' escaparia d' aquesta trista monotonia pollastril, amb tu, ben lluny o ben aprop, però junts. Potser podriem anar a viure a Londres, on jo intentaria acabar la meva carrera i tu trobaries un lloc de treball estable i ben remunerat amb el que podriem pagar-nos un petit pis, on tindriem un gat i una fura. Estaria decorat a l' estill barroc. Els mobles tindrien estampats de flors black and white, però sense passar-se. Faria olor a prèssec, m' encanta l' olor a prèssec. A la nit, quan tornessis cansat de treballar, jo, que m' hauria escapat una estoneta de l' infinita feina de projectes t' hauria preparat el teu plat preferit. Ens el menjariem a poc a poc, disfrutant, cada una de les forquillades que m' endugues a la boca tindria gust a tu. M' explicaries, entre riallades, les anècdotes del dia. Arrivaria la fosca de la nit, i jo allà, estirada al llit, abraçada a tu, incrèdula de tindre una vida al teu costat , somriuria abans d' adormir-me.

Llàstima, era propaganda Orange.

Canvis, changements, cambios, changes...

I un dia, un petit canvi, res de l' altre món, fa que te n' adonis que potser tot el que t' envolta no es tan terrible, que potser ho miraves amb uns ulls coberts amb un vel de pessimisme, i aquest petit canvi te la tret de sobre d' una estrebada. Quan somies amb una vida millor només veus foscor al teu voltant, en canvi quan has caigut ja en la desesperació un petit raig de llum il·lumina el teu voltant deixan-te veure les ombres de les coses que tens a prop teu, ara ja em toca a mi fer que tot al meu voltant estigui perfectament il·luminat, doncs tot no t'ho poden donar en safata sinó crec que la vida seria un terrible avorriment.

Pintant la meva habitació i canviant tots els mobles he trobat petits records en racons impensables, que m'han omplit el cor de joia. Com aquella caixa plena de retalls de Harry Potter, o aquella nina amb la que jugava quan era molt molt petita...vaig a rememorar més èpoques passades sense oblidar mai que només són això, èpoques passades i intentar construir-me el present que jo vull.

I perque no dir-ho...m'arrisco a dir que...que començo a ser feliç, i si potser no són bons temps pels somiadors, potser si ho són per a les somiadores!
S' ha acabat aquest pessimisme sempre constant i empipador, prou males cares amb els amics i més atacs de riure incontrolables!