La plaça del diamant

"I amunt, jo amunt, amunt, Colometa, vola, Colometa...Amb la cara com una taca blanca damunt del negre del dol...amunt, Colometa, que darrera teu hi ha tota la pena del món, desfes-te de la pena del món, Colometa. Corre, de pressa. Corre més de pressa que les boletes de sang no et parin el caminar, que no t' atrapin, vola amunt, escales amunt, cap al teu terrat, cap al teu colomar...vola, Colometa. Vola, vola, amb els teus ulls rodonets i el bec amb els foradets per nas al capdamunt...i corria cap a casa meva i tothom era mort. Eren morts els que havien mort i els que havien quedat vius, que també era com si fossin morts, que vivien amb els polsos que em foradaven els costats del front i vaig obrir la porta, que no trobava el pany per ficar-hi la clau, i vaig tancar la porta i m' hi vaig clavar d' esquena, respirant com si m' ofegués, i vaig veure en Mateu que em donava la mà i deia que no hi havia més remei..."

Un petit fragment del llibre "La plaça del diamant" de Mercè Rodoreda. Un llibre, que utilitzan poques paraules, el definiria com genial. Història d' amor, de desgràcies, de sentiments, d alguna que altra alegria, fluixes, com devien ser les alegries en el temps de la guerra i la postguerra. Em falta acabar-lo però no crec que en 40 pàgines pugui decepcionar-me pensant en com m' ha emocionat en les 190 que porto.

Possible viatge a Frankfurt al setembre.

SMS

Aquella nit havia somiat amb tu, no recordo ben bé que passava però m' havia despertat alegre. L' endemà, mentres netejava pollastres en aquella petita sala plena d' aparells que no paren d' irradiar calor per totes les seves parets, amb aquell solitari ventilador que l' únic que fa és marejar l' aire calent que flota en aquella estància de rajoles blanques, terra gris, i mobles d' acer inoxidable, intentava consolar-me pensant que cada un d' aquells pollastres als que els hi treia plomes, grasses i pells, i que els hi posava espècies, llimona,farigola i llorer, eren part de la matrícula de la universitat, o potser de la de l' autoescola, o potser una part del meu nou portàtil, o de la càmara cannon...quan va sonar l' infantil i melancòlica melodia del "pingu" que tinc per als missatges del mòbil. Vaig voler acabar de netejar els pocs pollastres que em quedaven abans d' anar a mirar qui era, i en aquell curt intèrval entre sentir la cançoneta i anar a mirar el mòbil la meva imaginació va marxar d' aquella asfixiant sala i va començar a sobrevolar pels mons de fantasioses fantasies a la que està acostumada a viatjar. Potser erets tu, que ja t' havies cansat de fer-me patir i havies decidit deixar-ho tot per mi, per estimar-me fins la fi dels temps, i finalment m' escaparia d' aquesta trista monotonia pollastril, amb tu, ben lluny o ben aprop, però junts. Potser podriem anar a viure a Londres, on jo intentaria acabar la meva carrera i tu trobaries un lloc de treball estable i ben remunerat amb el que podriem pagar-nos un petit pis, on tindriem un gat i una fura. Estaria decorat a l' estill barroc. Els mobles tindrien estampats de flors black and white, però sense passar-se. Faria olor a prèssec, m' encanta l' olor a prèssec. A la nit, quan tornessis cansat de treballar, jo, que m' hauria escapat una estoneta de l' infinita feina de projectes t' hauria preparat el teu plat preferit. Ens el menjariem a poc a poc, disfrutant, cada una de les forquillades que m' endugues a la boca tindria gust a tu. M' explicaries, entre riallades, les anècdotes del dia. Arrivaria la fosca de la nit, i jo allà, estirada al llit, abraçada a tu, incrèdula de tindre una vida al teu costat , somriuria abans d' adormir-me.

Llàstima, era propaganda Orange.

Canvis, changements, cambios, changes...

I un dia, un petit canvi, res de l' altre món, fa que te n' adonis que potser tot el que t' envolta no es tan terrible, que potser ho miraves amb uns ulls coberts amb un vel de pessimisme, i aquest petit canvi te la tret de sobre d' una estrebada. Quan somies amb una vida millor només veus foscor al teu voltant, en canvi quan has caigut ja en la desesperació un petit raig de llum il·lumina el teu voltant deixan-te veure les ombres de les coses que tens a prop teu, ara ja em toca a mi fer que tot al meu voltant estigui perfectament il·luminat, doncs tot no t'ho poden donar en safata sinó crec que la vida seria un terrible avorriment.

Pintant la meva habitació i canviant tots els mobles he trobat petits records en racons impensables, que m'han omplit el cor de joia. Com aquella caixa plena de retalls de Harry Potter, o aquella nina amb la que jugava quan era molt molt petita...vaig a rememorar més èpoques passades sense oblidar mai que només són això, èpoques passades i intentar construir-me el present que jo vull.

I perque no dir-ho...m'arrisco a dir que...que començo a ser feliç, i si potser no són bons temps pels somiadors, potser si ho són per a les somiadores!
S' ha acabat aquest pessimisme sempre constant i empipador, prou males cares amb els amics i més atacs de riure incontrolables!